Marató dels Cims 2015 Andorra Ultra Trail, Ordino.

27 de juny del 2015

Corredors: Esteve Vidal, Albert Samarra, Pep Ribera i Carles Aleix. Abans d’arribar a Arans, s’ajunta el Josep Maria, que farà tota la cursa amb nosaltres.

Apreciats lectors,

M’he decidit a escriure el meu primer blog amb un relat sobre la marató dels cims d’Ordino. I em sembla una bona manera d’iniciar-me, per dos motius principals: D’una banda, perquè es tracta d’una d’aquelles experiències vitals que valen la pena ser explicades. D’altra banda, perquè preparant la marató, jo mateix vaig estar buscant per internet relats d’altres corredors, per mirar de conèixer la cursa una mica més, i per impregnar-me al mateix temps de les experiències viscudes, o bé per descobrir els petits secrets que aquest tipus d’esdeveniments amaguen.

Per part meva, tot comença cap al novembre de l’any 2014, quan el meu amic Esteve Vidal ens explica que es vol inscriure a la marató. La primera reacció va ser la lògica: “Ets boig, ja no tenim edat per aquestes coses, no estem en forma…” Val a dir que l’Esteve portava temps entrenant i ja s’havia iniciat en alguna prova com el triatló. Per tant, estava un esgraó per sobre nostre a nivell físic. Jo, més enllà de jugar a bàsquet i deixar-me veure pel gimnàs, per anar mantenint el to físic, no feia massa activitats. Li vaig retreure que s’havia contagiat per la febre “runner” que a Andorra va camí de convertir-se en una autèntica plaga! Ben aviat però, l’Albert Samarra es va afegir al repte, i vaig tenir clar que si els meus amics hi anaven, jo no podia ser menys! Al cap i a la fi, sempre hem estat esportistes, i si una cosa ens agrada més que cap altra, és la muntanya. El Pep Ribera va córrer la marató l’any passat, i va estar temptat de fer la Celestrail, però li vaig dir que 83 kilòmetres em semblen excessius. L’any 2000 ja vaig acabar una cursa d’aquesta distància, la Matagalls-Montserrat, però en aquella edició, la prova era molt menys dura que la “nostra” Celestrail. I era 15 anys més jove!

Finalment, va decidir acompanyar-nos a la marató.

Després d’unes hores de reflexió, vaig pensar que al cap i a la fi, la marató no era un objectiu. En canvi, posar-nos en forma, marcar-nos un pla d’entrenament, i sobretot, trobar temps per estar junts podia ser una experiència engrescadora i al mateix temps, saludable. La marató era doncs una referència, un repte que ens obligava a preparar les coses amb serietat. I teníem molt clar que només podíem plantejar-nos de fer la cursa si arribàvem al juny del 2015 ben entrenats. Doncs res, ens quedaven sis mesos.

Vaig començar el dia 14 de gener del 2015, després de superar una lesió al turmell. Com tenia clar que calia regularitat, perseverança i mètode, vaig fer-me assessorar pel Pere Marquina, preparador físic i expert en aquest tipus de proves. Aprofito per agrair-li els seus consells, i l’eficàcia del seu pla d’entrenaments, perfectament adaptat a les meves disponibilitats. Ara em conec millor i sé que amb una mica de sacrifici, puc recuperar a mig i llarg termini un to físic que no estigui massa lluny del que vaig tenir de més jove. Menys explosiu, però molt més resistent.

Bàsicament, els meus entrenaments inicials es van centrar en l’esquí de muntanya, sense deixar de banda l’esquí alpí, que és una de les meves passions des de sempre. Durant la setmana, anava dues vegades al gimnàs, alternant força bàsica amb caminades a la cinta en sessions d’una hora.

Quan la temporada d’esquí va finalitzar, vàrem començar a introduir petites tirades de running amb caminades per la muntanya de poca intensitat. Els dos darrers mesos vàrem incrementar kms i metres de desnivell, i vaig pujar vàries vegades al Casamanya i al pic de Carroi, entre altres. Vàrem notar progressos importants que ens van fer agafar confiança.

El balanç de 5 mesos d’entrenaments mesurables, ha estat de 59 activitats, 370 kilòmetres i uns 15500 metres de desnivell positiu en poc més de 74 hores. Per un atleta és poc, però per a mi és molt més del que m’imaginava poder fer al gener del 2015. Només ens va faltar fer alguna cursa o travessa de 20 o 25 kms per avaluar el nostre estat.

Les darreres setmanes comencem a parlar del material, de les begudes energètiques, gels, barretes, complements vitamínics, etc…i pensem que fa 15 o 20 anys, quan corríem travesses de muntanya, tot això per nosaltres ens sonava a xinès! Amb el bidó d’aigua i l’entrepà – i alguna tauleta de xocolata – pujàvem cims més de pressa del que triguem a baixar-los ara!

Així arribem a la marató, pensant que la nostra sortida més llarga de l’any ha estat de 15 kilòmetres! I n’hem de fer 42,5! “Voleu dir que estem preparats…?”

El perfil de la cursa fa por, mentalment, voldria fer el recorregut entre 8 i 9 hores, però les nostres cames ja ens posaran a lloc! Ara per ara, es tracta d’acabar bé.

El recorregut de la marató és espectacular i passa, sens dubte, per algunes de les zones més maques del Principat. En canvi, hi ha poca treva per als corredors, ja que no para de pujar i baixar, amb un desnivell acumulat de prop de 6.000 metres positius i negatius. Tot i així, els primers 3 o 4 kilòmetres entre Ordino i Arans permeten de trotar i escalfar bé abans d’afrontar la primera dificultat del dia.

Arribats a Arans, al cap d’uns 30 minuts, ens toca encarar la pujada a l’Ensegur, amb un desnivell força important que ens obliga a dosificar forces. Si pugem forts, ho pagarem al cap d’unes hores. La pujada té uns 3 kilòmetres constants fins arribar a l’alçada de les bordes de l’Ensegur. Després hem de continuar pujant un tram més fàcil amb més zones per recuperar, però que s’acaba fent llarg fins que arribem a la collada i creuem el riu que ens porta a encarar la primera baixada cap a la Coma Obaga. Abans d’arribar, veiem el fantàstic paisatge de la vall, i una vista espectacular sobre la carretera que ens porta d’Ordino fins al Serrat.

El primer avituallament al refugi de Coma Obaga se situa enmig d’un paratge excepcional i s’arriba amb poc més de dues hores, al km 12, anant a ritme tranquil sense parar. Ens hidratem bé perquè ens hem topat amb la calor, sobretot en la part final del tram. Les gorres i cintes pel cap ja estan totalment xopes de suor!

Seguim la ruta fins al Serrat, amb una baixada relativament tècnica i que ens obliga a dosificar forces per no cremar excessivament els quàdriceps. Com que anem amb calma, alguns corredors ens avancen. És sorprenent veure com gairebé tothom pateix a les pujades, però després es deixen anar a les baixades. Nosaltres preferim mantenir un ritme constant sense presses i sense preocupar-nos de la gent que tenim davant o darrera.

Al Serrat ens trobem amb la primera sorpresa del dia, ja que ens esperen familiars de l’Esteve i de l’Albert que ens animen, ens fan fotos (La Pati Molné és la fotògrafa oficial de la marató!) i ens mostren un cartell amb els nostres noms! Però nosaltres anem per feina i no ens aturem, que la “passejada” encara serà molt llarga!

Ens dirigim cap a la vall de Sorteny passejant a la vora del riu i guanyant metres de forma progressiva. El camí ens condueix cap a l’aparcament de Sorteny, passant davant de la caseta d’informació, per encetar el camí cap a la vall de Rialp. No arribem al refugi per l’accés rodat, sinó que ens dirigim cap a Rialp per trencar ben aviat a dreta i enfilar-nos cap al planell del Quer. La pujada és considerable i personalment, noto el primer símptoma de cansament. Els meus companys pugen a bon ritme i jo miro de reduir una mica la marxa, perquè és un tram dur i tinc el cap molt posat (potser massa) amb l’arribada a Ferreroles i al Coll d’Arenes. No podem arribar justos de forces en aquella zona, sens dubte la més dura de la marató, o patirem!

Arribem al refugi de Sorteny, kilòmetre 19 de la marató. Se’ns ha fet una mica més tard del que vaig preveure, però no tenim cap pressa i no pretenem fer cap marca. No mirem el rellotge, estem a la muntanya i el temps no compta. Estem contents perquè ens trobem amb la Clara, ben acompanyada del Pepe i del Serni, que donen ànims al seu pare, el company i amic Pep Ribera. La meva dona, Mireia, i les meves filles Kiara i Íngrid, estan de camí, però no han pogut pujar amb el cotxe, i els prop de 2 kms a peu des del pàrquing de baix fins al refugi es fan una mica massa llargs per què ens puguem trobar! Ens haurem estat una bona estona esperant, però cal continuar!

En aquest segon avituallament omplim bidons i mengem una mica, i jo decideixo canviar-me de mitjons. Sempre va bé canviar-se de roba per reduir els efectes de la suor i les possibles llagues als peus. Val a dir que aquest punt de cursa és molt important, sobretot pels que ja van amb les forces justes. Si algú no es veu amb cor d’acabar la cursa, ara és el moment d’abandonar. Estem a 11 kilòmetres del coll d’Ordino i si ens quedem a mitges, haurem de seguir caminant fins al proper control, o tornar a baixar cap a Sorteny, a menys que no hi hagi algun accident que obligui a fer desplaçar l’helicòpter. Dit això, és important remarcar que la muntanya exigeix molta responsabilitat i tenir consciència dels nostres límits, perquè les tasques de salvament són molt costoses, i poden posar en risc la seguretat de moltes persones. La muntanya és salvatge i no té pietat de ningú!

Nosaltres estem bé i no ho dubtem. Cap amunt!

La primera part de la pujada és relativament còmoda i passegem per una zona boscosa molt maca. Em poso al capdavant del nostre grup de 5, i per moments, acabo estirant un grupet d’uns 15 o 20 corredors. Tot va perfecte fins que afrontem el punt que més respecte em feia de tota la cursa: la pujada al coll de Ferreroles. I per desgràcia, no m’equivoco, i a partir del km 21 començo a notar que les cames van justes de forces. He begut molt líquid i he menjat bé, a banda de prendre’m pastilles per prevenir les rampes, però no és suficient. La calor i el desnivell passen factura. Cal baixar el ritme i deixo passar tot el grup de corredors que em seguien. Conec bé el terreny i sé que em queda poc més d’un km, això si, amb un desnivell considerable, per arribar a la collada de Ferreroles. Estem a l’alçada del llac de l’Estanyó, que queda lluny a la nostra esquerra. He de dosificar-me i evitar cap gest que em provoqui una rampa. Però amb paciència i tranquil·litat, la zona és dura però tècnicament molt fàcil i les vistes són precioses. La bellesa de l’indret compensa, i doncs, arribarem bé a dalt, sense perdre massa temps.

Els meus amics fa pocs minuts que han coronat la collada i m’esperen. Em fa molta il·lusió i em realça la moral. Per uns moments em pensava que tirarien fins a Coll d’Arenes i m’hagués costat un sobreesforç agafar-los. Doncs no, com va dir l’Esteve a la sortida, “som un equip i comencem i acabem tots junts”!!

Recuperem uns 2 minuts i planegem fins al Coll d’Arenes amb una mica de pujada i un tram final de baixada que ens permet estirar les cames i deixar-nos anar fins al tercer avituallament. Abans passem per una zona de mal caminar, perquè estem creuant una forta pendent i els peus sempre van mal recolzats per vèncer el desnivell. Les vistes en aquesta zona són bestials, sembla que estem a la lluna, i veiem una manada de cavalls que ens saluden al nostre pas! Malgrat les molèsties físiques, hem pujat molt bé, portem un molt bon ritme i no hem de patir en cap moment per les barreres horàries. A l’avituallament tinc dubtes i no estic còmode perquè sé molt bé que em costarà gestionar el mur del Casamanya Nord amb les cames enrampades. Hauré de vigilar qualsevol moviment i no perdre la calma, perquè aquesta és la darrera dificultat del dia. No és perillosa però no hi ha marge d’error. Una caiguda en aquest mur podria ser fatal. Però un cop a dalt, tot va de baixada!

La pujada va bé, sense majors dificultats, i aprofitant la filera de gent que tenim al davant, estiro les cames i miro de recuperar al màxim. No puc flexionar la cama dreta, i qualsevol moviment em provoca dolor. Però tinc prou força amb la cama esquerra i als braços per trampejar la situació sense problemes. Finalment, arribem al cim i carenem fins a la vessant Sud del Casamanya. Sense pausa, ens llancem cap al Coll d’Ordino i les molèsties físiques s’han quedat sortosament a dalt. Un suplement de magnesi i una barreta energètica també m’ajuden.

Arribats al darrer avituallament del Coll d’Ordino, després de 4 kms de baixada forta, ja ens veiem “finishers”. Estem carregats de moral i ens hem dosificat molt bé per encarar amb garanties els 12 kms que ens separen de l’arribada. Ens queda un recorregut bàsicament de baixada, però amb 3 o 4 desnivells positius que haurem de gestionar. Però no ens preocupen gaire, estem tots raonablement bé de forces.

Ens retrobem amb les famílies respectives i aprofito per canviar-me per segona vegada de mitjons. Els que porto m’han molestat força baixant del Casamanya, però estic content de veure que tinc els peus intactes.

El primer tram de baixada pel tomb de les Neres, fins a Mallol és molt suau, amb zones planes i alguna pujada que es fa sense dificultat. Seguim el camí interparroquial, i veiem a l’esquerra la parròquia d’Encamp i la zona de Pardines. És el tram més ràpid perquè aviat tornem a entrar cap a Ordino per encarar una baixada més forta fins al poble. El camí és fàcil però amb algun tram de fort desnivell que no ens permet de trotar gaire. Els dits dels peus comencen a queixar-se. Comencen a aparèixer també alguns dolors al voltant del genoll però no deixen de ser lleugeres molèsties degut als kms acumulats. La bona notícia és que m’he oblidat ja de les rampes.

En la part final haurem de superar dues pujades que no són complicades, però que no venen gens de gust. Alguns corredors que han baixat ràpid s’enfonsen i han de parar a agafar aire. Nosaltres arribem a 4 kms d’Ordino amb el cap més pendent de la cervesa de l’arribada que de l’aigua que portem als bidons! Estem contents, mirem el rellotge i se’ns han fet les 7 de la tarda, hem baixat a poc a poc! Però arribem sencers i comentem que això és molt important. Hem gaudit moltíssim i ja estem pensant en repetir l’experiència!

A la part final, a 10 minuts de l’arribada i havent superat el darrer pujador de la cursa, ens espera el fill gran del Pep, que ens condueix cap a Ordino! “Vinga nois, que només queden 10 minuts!!” Allà ens esperen els familiars i alguns amics que ens animen, ens aplaudeixen i ens fan les fotos més esperades dels darrers 6 mesos! Ja som “finishers” de la Marató dels Cims!

Gairebé 11 hores i mitja caminant per les nostres fantàstiques muntanyes i molt satisfets. Com que encara ens queden forces, aquesta nit anem tots a sopar, grans i petits, que ens ho hem guanyat!!!

Carles